Les ajudes per a llibres de text

Educació gratuïta?

Segons resa la Constitució, l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït (Article 27.4), i els poders públics han de garantir el dret de tots a l’educació (Article 27.5). Però els materials didàctics, elements inseparables del fet educatiu, desafien l’exigència constitucional. Cada any, i sense escapatòria possible, les economies domèstiques han d’afrontar fortes despeses en llibres de text, inversions que qüestionen la gratuïtat de l’ensenyament i la fan aparèixer com una proclama buida. Bastantes famílies no es poden permetre aquests desemborsaments, els seus fills tenen dret a disposar dels llibres que necessiten en l’educació bàsica, i les administracions públiques tenen l’obligació de garantir-los-ho. Compleixen els poders públics el mandat constitucional? Garanteixen el dret universal a l’educació? Podem afirmar que l’ensenyament és gratuït?
És cert que els llibres de text no són legalment obligatoris ni didàcticament necessaris. Una part dels docents no els utilitzen, sinó que elaboren el seu propi material didàctic, que després serà adquirit pels alumnes o compartit a les biblioteques d’aula. De fet, aquests tipus de recursos se solen ajustar a la realitat de les classes millor que les ofertes editorials, que després de tot obeeixen les lleis del mercat. Però això és un altre debat: en qualsevol cas, els llibres de text continuen essent prescrits com a material obligatori en la immensa majoria de les programacions didàctiques dels centres educatius.
Un material obligatori, d’efectes corrosius sobre les economies més humils. Tots coneixem famílies que han de fer un esforç extraordinari per poder adquirir els llibres dels seus fills. I encara pitjor, tots coneixem infants que acudeixen a l’escola sense llibres. Els centres educatius se’n cuiden d’aquests nins, i s’asseguren què disposin del material necessari, a través  de fons propis i de sistemes de préstec de materials. On són els poders públics? És admissible que deleguin en les escoles la seva obligació com a garants d’un dret constitucional?

    De mal a pitjor

Al llarg dels darrers anys, les diferents administracions públiques han anat reduint o eliminant les diverses ajudes, programes i partides econòmiques destinades a pal·liar la greu càrrega anual que suposa per a les famílies la despesa en material escolar. La reducció de les partides per a subvencions de llibres de text, i la reducció o eliminació de les ajudes per a fons de llibres han agreujat la situació. Una situació que vulnera el dret a l’educació dels alumnes econòmicament més desfavorits, i que afecta directament la igualtat d’oportunitats i l’equitat del sistema educatiu.
Les ajudes per a llibres de text que el Ministeri d’Educació destina a les Balears s’han retallat ara un 48,5%. Segons la resolució publicada dia 7 de gener de 2014 al Butlletí Oficial de l’Estat, la partida corresponent a 2013 és de 366.549 euros, en contrast amb els 712.666 euros del 2012.
Tenim una notícia encara pitjor, l’any que ve no n’hi haurà res. José Ignacio Wert ha anunciat que el 2014 el Ministeri deixarà de proporcionar aquestes ajudes, a part d’algunes quantitats reduïdes per a Ceuta i Melilla. Compensaran les subvencions autonòmiques les quantitats que es deixaran de percebre a càrrec de l’administració central?

    Ajudes autonòmiques:  tardanes, excloents i miserables

A principi de curs, el Consell de Govern aprovava (18 octubre 2013) un increment en l’import de les ajudes per a l’adquisició de llibres de text i material didàctic en els nivells obligatoris de l’ensenyament. La dotació passava de 200.000 a 400.000 euros, amb un percentatge de finançament extern del 50%. Tres dies després, una resolució de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats convocava aquestes ajudes, adreçades a alumnes matriculats durant el curs escolar 2012-2013.
Cal congratular-se de la dotació extraordinària, encara que s’hagi aconseguit gràcies a finançament extern. Però, en quina mesura contribueix a satisfer les necessitats existents?
Observem en primer lloc les dates de la convocatòria. Les ajudes per compte d’uns béns adquirits  el setembre de 2012 es convoquen més d’un any després, i es perceben, amb una mica de sort, com a mínim ben avançat el 2014, al cap de dos anys de feta l’adquisició dels llibres. Una aberració que denuncia la FAPA de Mallorca:

“…unes ajudes que es publiquen una vegada ha acabat el curs, com va passar amb les de menjador, perden el seu significat ja que exclouen de fet moltes famílies.
A tos els pares i mares que no pogueren comprar els llibres perquè no tenien els doblers necessaris i que ni tan sols sabien si aquestes ajudes es publicarien, de poc els serveixen ara.”
(Comunicat de premsa de FAPA-Mallorca, octubre de 2013)

A més, els criteris de baremació no donen cap puntuació per motiu econòmic si la renda individual –resultat de dividir la renda total entre el nombre de membres de la unitat familiar– és superior als 7.500 euros anuals. Priven així de tota possible subvenció moltes famílies d’economia modesta que, tot i superar aquest llindar de renda, amb prou feines poden afrontar el cost dels materials escolars.
En definitiva, si una família es troba en situació econòmica precària però encara així ha pogut comprar els llibres que els seus fills necessiten, i fa la pertinent sol·licitud d’ajuda, després de mantenir-se en la incertesa durant un any, pot ser que al cap d’un altre any arribi a percebre alguns diners. Quants? La Base Quarta de l’Annex 1 de la convocatòria ho deixa clar:

“La quantia individual per alumne beneficiari es fixa en 50 euros.”

Després de dos  anys d’espera, la pacient família rebrà un reintegrament parcial de la seva despesa. Tan parcial que només li permetrà recuperar-ne la quarta o la cinquena part.
Generositat i diligència no són atributs que caracteritzin la política autonòmica de subvencions per a llibres de text.

    LOMQE i DTIL: problemes afegits

El proper curs 2014-2015 ja s’aplicarà la LOMQE a 1r, 3r i 5è de Primària i  1r de Formació Professional Bàsica, i aquesta reforma afectarà més de 50.000 alumnes de les Balears. Els nous currículums seran excessivament extensos i concrets, amb forta càrrega ideològica, i orientats a la superació de les revàlides i proves estandarditzades que estableix la mateixa llei. Les editorials ja estan elaborant els nous llibres de text, que incorporaran canvis importants de continguts. Molts centres tenen programes de reutilització de llibres de text, que ara quedaran buits de contingut. També s’hauran de renovar els fons de llibres, amb la important despesa que suposarà per a les famílies i els centres educatius que vulguin continuar utilitzant aquests fons. Més recursos que es perdran.
Per si això fos poc, a les Balears s’hi ha afegit des d’aquest curs una particular reforma educativa, que complicarà encara més la situació de l’oferta editorial. El canvi de model lingüístic imposat a través del decret de trilingüisme (DTIL) obligarà els centres a utilitzar nous llibres de text, en funció de la llengua -català, castellà o anglès- en què s’imparteixin les assignatures.
Tot aquest esforç editorial, tots els sacrificis econòmics, serviran per a res? Perduraran alguns anys les noves obres, costosament impreses?
Segurament no. Tant la LOMQE com el DTIL són normatives imposades unilateralment pels governs, que han suscitat un intens rebuig per part de tota la comunitat educativa. Els partits de l’oposició ja s’han compromès a derogar-les quan es produeixi un canvi de govern.
Reformes sobre reformes, un mal endèmic que el nostre sistema educatiu arrossega des de fa molts d’anys. És imprescindible un consens bàsic en matèria educativa, que proporcioni al sistema la necessària estabilitat. La utilització partidista de l’ensenyament, aquesta necessitat compulsiva de canviar radicalment la normativa vigent a l’empara de les majories absolutes, té repercussions molt negatives sobre la funcionalitat del sistema, però també sobre les butxaques de les famílies. I, sobretot, sobre la igualtat d’oportunitats.