Els exclosos

Escola per a uns, exclusió per als altres

La riquesa de la diversitat

Algunes coses són inqüestionables, el dret a una educació digna n’és una. Però no tots els infants en poden gaudir amb la mateixa facilitat, n’hi ha que hi troben entrebancs. N’hi ha que pateixen malalties cruels, i necessiten una persona que en tengui cura, a vegades de forma permanent. N’hi ha que tenen dificultats per adquirir nous coneixements, i precisen d’algú que els orienti. N’hi ha que han sofert violència familiar, o que ni tan sols han arribat a conèixer una autèntica llar, algú haurà de fer de pare i de mare. N’hi ha molts, molt d’infants desafavorits pel destí en el nostre entorn immediat. I cada un d’ells és únic.
Aquests nins han de poder anar a les mateixes escoles que tots els altres. És evident que l’escolarització ordinària, acompanyada dels recursos oportuns, és la millor manera de promoure el seu desenvolupament emocional i acadèmic. Potser no sigui tan obvi, però la presència d’aquests infants en les escoles també beneficia, i molt, la resta dels seus companys. Conviure amb la diversitat enriqueix la ment i el cor. La varietat humana proporciona un entorn ideal per adquirir una perspectiva àmplia i oberta de la vida, i per cultivar valors com el de la tolerància o el de la solidaritat, o l’esperit cooperatiu.
Aquesta és, més o manco, la filosofia de l’educació inclusiva.

    Incloure per enriquir-nos tots

Què és l’educació inclusiva? Donem la paraula als que se n’entenen.
Ramon Almirall,  professor del Departament de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona, ens dóna una clau important: l’objectiu, més que reintegrar els exclosos, és impedir des del principi l’exclusió de ningú.

“Recordaré doncs que l’educació inclusiva sorgeix com l’expressió d’una opció social: la voluntat d’aconseguir una educació de qualitat per a tothom, independentment de les condicions personals, de gènere, d’origen social o de les capacitats de les persones que l’hagin de rebre.
Segons aquest nou plantejament, desenvolupat a principis dels anys 90, no es tracta de ‘reintegrar’ ningú, sinó d’evitar deixar-lo fora de la vida escolar ordinària. No es posa l’èmfasi en la incorporació dels exclosos sinó en la construcció d’un sistema capaç de donar resposta a les necessitats de cadascú. (…)
Des d’aquesta nova perspectiva es tracta d’acabar garantint que totes les persones puguin ser educades a les escoles del seu entorn normal de convivència, a la seva comunitat, poble o barri.”
(Ramon Almirall,  Professor del Departament de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Barcelona,  text presentat a la X Jornada de Debat “Salut Mental i Educació” el 26 de novembre de 2010)

A més, com proclama una associació de pares i mares d’alumnes amb discapacitat, el model inclusiu és bo per a tothom:

“–La inclusió escolar és un indicador sensible de qualitat i d’eficiència del conjunt del sistema educatiu, tal i com assenyalen el Moviment Internacional sobre Una Educació per a Tothom i diversos organismes internacionals (UNESCO, Agència Europea pel Desenvolupament de l’Atenció a les Necessitats Educatives Especials, entre d’altres).
–El model d’educació inclusiva és bo per a tot l’alumnat i pel conjunt del sistema educatiu. No defensam un model d’escola per l’alumnat amb discapacitat, sinó un model d’escola per a tothom.”
(Plataforma de Pares i Mares de nins amb discapacitat de les Illes Balears, carta a la consellera Camps)

Una d’aquestes mares, amb poques paraules, descriu les principals virtuts de la inclusió:

“Això visibilitza, normalitza, a més d’humanitzar l’escola.”
(Ara Balears, 26 desembre 2013)

    Normativa d’obligat compliment

Estam parlant d’un moviment pedagògic, però també d’un principi consagrat per les nostres lleis. El dret a l’educació inclusiva va ser reconegut per l’Assemblea General de l’ONU el 13 de desembre de 2006, a la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat. Dos anys després, l’Estat espanyol el ratificava (BOE núm. 96, 21 abril 2008, Disposició general 6.963).
A Balears, la normativa autonòmica incorpora el concepte d’inclusivitat com un dels principis inspiradors del sistema educatiu. El decret 39/2011, de 29 d’abril, estableix que:

“L’atenció a la diversitat s’ha de regir pels principis de qualitat, equitat, igualtat d’oportunitats, normalització, integració i inclusió i igualtat entre dones i homes, i ha de garantir l’accessibilitat universal i la cooperació de la comunitat educativa.”
(Decret 39/2011, Article 3.2, BOIB núm. 67, 5 maig 2011)

A més, concreta els referents de la intervenció educativa en aquest terreny:

“Ha d’afavorir la inclusió escolar i social. Les actuacions han de tenir com a referents essencials la necessària normalització de les diferències en el context de l’aula i del centre, el respecte a aquestes diferències i l’èmfasi en la superació dels obstacles.”
(Decret 39/2011, Article 3.3, BOIB núm. 67, 5 maig 2011)

Afavoreix l’Administració autonòmica la inclusió escolar?

    De les proclames a la realitat

A les Balears existeixen vuit centres d’Educació Especial (CEE), tots ells concertats excepte un (Son Ferriol), que és públic. En aquests centres s’escolaritzen alumnes amb discapacitat intel·lectual, física, de mobilitat, o sensorial, juntament amb alumnes que presenten problemes de conducta. Els darrers anys s’ha disparat la matrícula en els CEE, i avui dia es troben en condicions de saturació. La situació més crítica es dóna en el Joan XXIII d’Inca, el Joan Mesquida de Manacor, i el Mater Misericordiae de Palma.
La pròpia existència d’aquests centres contradiu el principi d’inclusió escolar, des del moment que s’hi destinen nins i nines exclosos, privats de l’escola comuna a causa de les seves condicions personals. Els defensors dels centres especials podrien argumentar que són els pares els que hi matriculen lliurement els seus fills, i també que alguns infants, per la seva situació especialment dramàtica, no poden ser escolaritzats en un entorn ordinari. La qüestió és discutible, i no l’abordarem en aquest moment. Es miri com es miri, una cosa pareix fora de discussió: per imperatiu legal, la Conselleria d’Educació hauria de procurar la incorporació del major nombre possible d’alumnes dels CEE a les escoles ordinàries. Això suposa dotar aquestes escoles dels recursos necessaris: especialistes en pedagogia terapèutica (PT), en audició i llenguatge (AL), auxiliars tècnics educatius (ATE), condicions d’accessibilitat, recursos didàctics especials… Però això a la vegada implica dotacions econòmiques i voluntat política.
Té la necessària voluntat política el departament dirigit per Joana Maria Camps?
Joan Jordi Muntaner, catedràtic de Didàctica de la UIB, no ho veu molt clar:
“Si la Conselleria d’Educació hi tingués interès, hi enviaria els seus inspectors per veure com està aquest tema”.

No ens estranya que els inspectors tenguin poc temps per investigar la situació dels estudiants amb necessitats educatives especials. Aquest curs estan molt ocupats vigilant el trilingüisme i els flocs a les escoles.
Pel que fa a la qüestió econòmica, són suficients els recursos destinats  a l’educació inclusiva?

    Víctimes de les retallades

Inclusió i equitat, nobles principis decapitats per les tisores del rigor pressupostari. La reducció de la plantilla docent, estimada en uns 2.000 professors menys respecte de 2011, ha afectat també, i sembla que amb especial intensitat, als equips de suport destinats a atendre els infants amb necessitats educatives especials.
La pèrdua de professionals de suport redueix directament les possibilitats d’una digna participació escolar pels alumnes més vulnerables. Els pares, preocupats per les conseqüències d’aquestes retallades sobre l’educació dels seus fills, s’organitzen. El setembre de 2013 neix la  Plataforma de Pares i Mares de nins amb discapacitat de les Illes Balears, formada per unes 70 famílies. El seu objectiu: “Que tots els nins amb discapacitat puguin anar a l’escola que triïn els seus pares i tenguin tots els recursos necessaris per poder estar en igualtat d’oportunitats amb la resta dels alumnes”.
Amb un treball de recerca a través de correu electrònic i telèfon, detecten 25 casos d’infants que no rebien l’atenció que necessitaven. Després, envien una carta a la consellera d’Educació, on expressen dues demandes:

“–El manteniment dels recursos i serveis que, fins ara, s’estaven aplicant per a garantir una educació de qualitat als alumnes amb necessitats educatives especials.

–Que defensi, d’acord amb el Model d’Escola Inclusiva, l’atenció a la diversitat basada en el principi d’inclusió i d’igualtat d’oportunitats, posant a l’abast dels alumnes els recursos necessaris per tal de fer possible la seva participació en entorns escolars ordinaris.”

    La consellera responsabilitza els professors

El 21 de novembre de 2013, Cati Capó, Marta López i Joan Jordi Muntaner, en representació de la Plataforma, són rebuts a la Conselleria d’Educació per Joana Maria Camps i Bel Cerdà, directora general de Ordenació, de qui depèn el Servei de Suport Educatiu. En rebre la informació sobre els casos d’infants desatesos, les representants de la Conselleria asseguren que no els en consta cap.
“Digueren que no hi havia cap retallada i se sorprengueren per les incidències que els presentàrem”, diu Cati. Però a la Plataforma havien arribat queixes de pares que ja s’havien adreçat a la Conselleria anteriorment. “La resposta fou que el problema es donava per la manca de bona gestió dels centres que, segons ells, no comunicaven les coses com toca”, afegeix Cati.
“Es varen comprometre a resoldre totes les incidències”, assegura Marta. Joan Jordi ho corrobora: “Va dir literalment que cap fillet no deixarà de tenir el suport que sigui necessari”.
Els membres de la Plataforma també demanen a la consellera informació sobre la situació actual de l’alumnat amb necessitats educatives especials, i sobre la disponibilitat que té l’Administració per respondre a les peticions. “Demanàrem els recursos que s’hi dedicaven i, per favor, que ens donassin dades”, diu Cati.
Després de responsabilitzar els professors de les anomalies –una manera poc elegant de descarregar-se de la pròpia desídia–, i de acomiadar-se amb bones paraules, les responsables de la Conselleria concerten una propera cita.

    La consellera s’atrinxera en el silenci

La setmana següent, se celebra una segona reunió. La cap de servei d’Atenció a la Diversitat els comunica que es començarà a elaborar un nou decret d’atenció a la diversitat. A més, se’ls facilita una adreça per enviar-hi incidències: sad@dgoifp.caib.es: “Però no funciona gaire bé. Encara no hem obtingut cap resposta”, declararà un mes després a la premsa Marta López (Ara Balears, 26 desembre 2013) .
En finalitzar, s’adrecen a qui controla els pressuposts, el director general de Planificació, Bartomeu Isern. Les setmanes següents, li telefonen diverses vegades, sense aconseguir entrevistar-s’hi.
L’endemà d’aquesta reunió, el diari Última Hora publica més declaracions de Marta López (27 novembre 2013). Diu que han traslladat a la consellera la seva preocupació davant les retallades que han sofert els equips de suport en les escoles de les illes. Afegeix que l’augment de les ràtios també ha fet molt de mal al col·lectiu d’alumnes amb discapacitats. Que les famílies d’aquests nins senten una greu sensació de desprotecció. I proporciona dades escandaloses:
“Ens estam trobant casos de nins amb necessitats educatives especials que són separats de la resta dels seus companys i reunits en un aula a part en alguns centres, en comptar només amb una persona de suport. Sabem, igualment, de menors no escolaritzats en aquestes alçades del curs, de nou per no tenir garantida l’assistència.”

També diu tenir constància de menors que han hagut d’abandonar centres públics en la Part Forana per traslladar-se a un col·legi concertat de Palma on sí podien rebre l’atenció que precisaven.
Una de les notícies que proporciona la portaveu de la Plataforma és especialment inquietant. Les retallades han provocat un gran augment de matrícula en centres d’educació especial:
“Davant la manca de garanties que els seus fills rebran en el col·legi públic l’atenció que necessiten, i l’angoixa i la por que això provoca, moltes famílies han optat per matricular el seu fill o filla en un centre d’educació especial. Aquests centres mereixen tot el nostre respecte, però no són l’educació inclusiva que volem per als nostres infants i que ara veim en perill.”

    I, a més, el DTIL i la LOMQE

La implantació del Decret de tractament integrat de llengües (DTIL) ha suposat per aquests infants una barrera més, afegida als obstacles que ja troben d’entrada per accedir al sistema educatiu. A principi de curs, la portaveu de la Plataforma ja expressa el temor que la introducció del trilingüisme “s’apliqui fent patir els alumnes amb necessitats educatives especials, posant en risc la seva adaptació i integració” (Última Hora, 27 novembre 2013). No va gens errada. La major part d’aquests alumnes no estan en condicions de seguir les classes ordinàries: han de treballar continguts educatius reduïts, i amb el suport constant de professors especialitzats. Amb les classes en anglès, estan completament perduts. Han de suportar cada dia un discurs inintel·ligible de 50 minuts, com a mínim, en una llengua estranya. Sense cap ajuda, perquè els seus professors de reforç no dominen tampoc l’anglès. Sense cap consideració, perquè la Conselleria no dóna instruccions sobre la manera d’adaptar a les particularitats d’aquests alumnes el currículum de les assignatures impartides en llengua estrangera. El departament de Joana Maria Camps ni tan sols es digna contestar les sol·licituds d’orientació formulades per les associacions de directors des que començà curs.
Abandonats a la seva sort, ignorats per una consellera que només té en el cap l’obsessió d’aplicar el repartiment trilingüe, sense pensar com es farà ni a costa de qui. Sotmesos a la crueltat diària d’escoltar diàriament llargs discursos, incomprensibles i inútils.
No és el DTIL l’única amenaça legislativa a la normalització escolar d’aquests infants. Ja els cau a damunt l’ombra de la LOMQE, que afectarà el curs vinent a una part notable de l’alumnat illenc, i podria excloure del sistema educatiu les persones amb discapacitat intel·lectual. La Plataforma de pares i mares d’infants amb discapacitats de les Illes Balears ja llançava l’avís a finals del passat any, a través de la seva portaveu Cati Capó:
“La LOMQE no aposta per l’escola inclusiva. A més, l’alumne s’enfrontarà als dictàmens d’escolarització que es realitzen a l’inici de cada etapa educativa i que es poden repetir en qualsevol moment a petició del centre escolar. Aquests dictàmens són vinculants per a l’Administració i amb ells es pot derivar fàcilment un alumne a un centre d’educació especial a pesar que la família no hi estigui d’acord”.

I concloïa amb tristesa:

“Amb aquesta llei, veurem pocs alumnes amb síndrome de Down o altres discapacitats a Secundària”.
(Ara Balears, 26 desembre 2013)

    Nins exclosos i col·lapse dels centres especials

Mentre les nostres lleis parlen d’educació inclusiva, el dur llenguatge de la realitat avança en sentit contrari. Lluny d’incorporar alumnes exclosos, el sistema escolar segueix expulsant avui, a un ritme més intens i a cop de retallades, els més desafavorits. La reducció de personal de suport ha produït situacions de desatenció a les escoles i instituts; molts de nins i nines han hagut d’abandonar el sistema ordinari per ingressar en els centres d’educació especial. Amb més alumnes per aula i menys personal de suport, les escoles no poden assegurar la participació normalitzada dels alumnes  amb discapacitats en la vida escolar.
Això no és tot. Aquest transvassament d’alumnes procedents del sistema ordinari està abocant els centres especials a la saturació. Els centres concertats d’educació especial sempre havien funcionat amb ràtios mitjanes, però els darrers dos anys s’estan aplicant les ràtios màximes i les aules estan massificades.
El 14 de maig de 2014, la Federació d’Ensenyament d’UGT (FETE-UGT) denuncia la situació en què es troben els centres concertats d’educació especial de Palma, Inca i Manacor, al límit de les seves capacitats, i sense poder atendre els alumnes com pertoca. L’increment de les matriculacions ha estat del 55% en el Mater Misericordiae (de 132 a 192  alumnes), 30% en el Joan XXIII (76 alumnes matriculats), i 18% en el Joan Mesquida (68 alumnes matriculats). Mentrestant, les plantilles de treballadors s’han mantingut constants. Segons Yolanda Bensedik, la portaveu sindical, aquests centres “han superat els límits legals d’estudiants per aula, i els alumnes estan rebent una atenció deficitària”. El panorama del curs 2014-2015 no pinta bé, amb unes expectatives de creixement desmesurat en el nombre de matriculacions.
Una situació que escarrufa, sí, però les intervencions administratives sempre poden empitjorar les coses. Molts dels alumnes nouvinguts es van incorporant al llarg de tot l’any, derivats des del Servei de Menors del Consell. Solen presentar greus problemes de conducta, que de vegades es tradueixen en agressions.  La consegüent alteració del clima de convivència en aquests centres suposa un patiment afegit pels seus usuaris, que ja es troben en condicions escolars de segregació, i en condicions personals d’especial vulnerabilitat.
Els treballadors dels tres centres, amb el suport de la seva patronal, sol·liciten a la Conselleria d’Educació un augment de fins a sis aules concertades (4 per a Mater Misericordiae, 1 per al Joan XXIII i 1 per al Joan Mesquida), per poder atendre adequadament l’alumnat. Les peticions han estat denegades, amb l’argument que no hi ha doblers per contractar més professors i personal complementari.

    Cal girar el rumb de la realitat

La Conselleria no augmentarà el nombre d’aules dels CEE. Però si ho fes, solucionaria això el problema principal?
Clar que no. Alleujaria la situació en aquests centres, que certament no és poca cosa. Solucionaria el problema immediat, però no el principal. Una societat civilitzada no pot consentir aquest flux infamant de persones, aquest èxode de la normalitat a la segregació. El corrent ha d’anar en sentit invers. Cal estudiar la situació dels infants amb especials necessitats educatives, a les escoles ordinàries i a fora, obtenir dades i informar la ciutadania. Cal posar doblers, destinar les partides necessàries perquè la participació de tots aquests alumnes en la vida escolar sigui un fet. Cal enriquir les nostres escoles amb tota la varietat de la condició humana.
Cal agafar el timó, girar el rumb de la realitat. No hi guanyaran només aquests nins, aquestes nines. Hi guanyarem tots.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s